Isa Gadea i Pepa Garcia presenten el llibre “Etnografia d’una exhumació. El cas de la fossa 100 del cementeri de Paterna”. Una lectura imprescindible per a totes aquelles persones preocupades per la recuperació de la memória històrica, la reivindicació dels represaliats pel franquisme. El testimoni emotiu d’una lluita que trascendeix la història de la pròpia fossa.
Hem tingut el plaer d’entrevistar a Pepa Garcia Hernandorena (antropòloga social) i Isa Gadea i Peiró (sociòloga), autores del llibre “Etnologia d’una exhumació. El cas de la fossa 100 del cementeri de Paterna”. Com l’interés de l’entrevista sobrepassa este espai, el nostre objectiu ací només és interessar-vos per a llegir l’article complet i sobre tot descarregar i llegir el llibre. (veure el QR).
Hem intentat mantindre la parla col·loquial en lloc de transcriure’l al valencià normatiu, seguint el mateix criteri de les autores en les entrevistes als familiars de la Fossa 100. Sols hem corregit alguna “espardenyà” de l’entrevistador que vos havera fet plorar sang.
“ETNOGRAFIA” D’UN LLIBRE
La Publicació: Perquè este llibre?
Isa. Els associats de la fossa 100 tenen uns vinculs molt potents però no coneixien les seues històries, aleshores per a ells este llibre ha sigut una pràctica reparativa molt important. El desig era doble: com a devolució per a les persones que han participat en les entrevistes, i per a difondre entre les joves generacions. Des de l’assignatura d’història i altres es pot treballar als centres. Hem fet xarrades als instituts on coneixiem professorat, i amb el grup Emissions de la Memòria que treballa als centres.
LP: El llibre dedica una part a tot el procés d’exhumació, a la participació institucional, als procediments administratius, pareix quasi com una “guia” per a orientar la tasca de les associacions de recuperació de la memòria històrica.
Pepa. Si, pot ser la part “menys atractiva” del llibre però és important de veure fins a quin punt la implicació de les institucions és vital. Fins ara tot el pes ha caigut sobre les esquenes dels familiars i les associacions. Durant la transició [les administracions] no colaboraren perquè dien que volien “tancar ferides”, ferides que com s’ha demostrat estaven plenes de pus. I crec que la gent deu saber quines son les institucions que ara s’han implicat. El tema és interessant perquè es veu que, encara que amb voluntat política, lo díficil que és mantindre correctament un procés.
Isa. El procés d’elaboració del llibre és per a escriure’n un altre. Voliem compartir-ho com ho hem sentit. Sembla que exhumació siga sinònim de memòria històrica i democràtica, i és una pràctica reparativa més, però clar, s’obri la fossa, es troben les restes… és important, però hem volgut recuperar els marges perquè hi han persones que han quedat fora d’este procés. És una evidència empírica inqüestionable el protagonisme de les dones en el dol obert, la custòdia i la transmissió de la memòria, i de la reivindicació. Vam tirar un poc més del fil d’eixa genealogia femenina. Les fosses com a lloc masculí, el cementeri com a lloc femení.
«Les fosses com a lloc masculí, el cementeri com a lloc femení, les dones han custodiat i transmés la memòria».
ETNOGRAFIA D’UNA EXHUMACIÓ
Isa. Cada vegada hi han menys familiars directes però nosaltres tinguerem la sort de poder entrevistar a moltes d’estes persones. Vídues, filles, netes, besnetes, i quan ho verbalitzen, això és molt potent.
Pepa. La 100 és una fossa menuda, de 28 víctimes, encara que pareixca pornogràfic dir-ho, front a altres de centenars de persones. La que s’està excavant ara en té quasi 250.
Isa. (reflexiona) Estem tan acostumbrades a vore barbaritats que ens pareix xicoteta la fossa.
Pepa. La de la fossa 100 és una associació molt consolidada. El 80% dels familiars estan associats, lo que no és habitual; té una presidenta molt cuidadosa, Teresa Llopis, i ha fet molt per localitzar a tots els familiars. La sort a més és que quedaven moltes filles i netes vives, que les famílies ens obriren les seues cases, els records, els calaixos, les cartes, permitiren entrevistar-les, que feren un exercici d’autohistòria, de pensar-se cada biografia. És un apartat molt bonic i que té molt de pes en el llibre, l’exercici de les famílies d’autopensar-se i fer-ho públic com elles volen, tal i com ho manifesten literalment. Si diuen “entonces” no ho transcribim per “aleshores”. Qui diu aleshores a la Safor? Ho hem fet així perquè volem que quan tu lliges això estigues sentint a eixa persona. Això té molta força, és molt real.
Isa. També ens ha servit per a fer esta tasca de recuperar la “materialitat” de la memòria: traure a la llum els “altars domèstics”, obrir els calaixos de les còmodes, les cartes, els objectes atresorats per les dones. Això també ha sigut una pràctica reparativamolt molt intensa.
Ací cal recordar a Leoncio Badía, del que també parlem a llibre, l’enterrador del cementeri de Paterna que entregava a las famílies els records, cartes, objectes o simples trossets de tela. Tallava el trosset de roba i ficava el nom de la victima. “Tenia 5 fills, un trosset de roba per a cada fill, enrollaets amb un cordonet. A eixe home haurien de fer-li un monument”. (Testimoni del llibre).
Pepa. Una de les entrevistes va ser a un senyor, fill d’un represaliat, i en esta ocasió estaven varies filles, nebodes i netes, erem deu persones. Havien vingut perquè no sabien la història i era la primera vegada que anava a contar-la. «Volem sentir-ho i volem saber-ho tot». Això també forma part de la custòdia de la memòria i de la pràctica reparativa.
Isa. A paterna hi ha 2.238 víctimes i sols 19 són dones. Éstes són les que es van atrevir dins de la perspectiva sexe-gènere a transgredir l’àmbit que s’els havia assignat, les que van eixir de casa, les mestres, les que foren actives política i sindicalment durant la República o durant la guerra. Però nosaltres posem el focus en que de les 2.238 persones assassinades a les fosses de Paterna hi ha com a mínim 2238 dones que també patiren una repressió. Ens estiravem del monyo mirant Paterna, de veure que ningú les anomenava, de la importància que han tingut eixes dones en els processos actuals, ja no sols en el passat. Del seu paper tan important, perquè sense estes memòries custodiades, tú no comences a exhumar una fossa. Necessites un fil.
VULGUEREN MATAR EL FUTUR
LP. La part més emotiva del llibre són els testimonis dels familiars. Ells mateixos han fet una breu biografia dels assassinats, inclouen fotografies i objectes, o paraules que recorden. Moltes vegades parlem de la repressio franquista únicament com de l’asassinat de persones, i ens oblidem que intentaren matar una nova societat, els somnis que va obrir la República i que representava un futur diferent i lluminós per al poble.
Pepa. Sí, per això és molt important per a les generacions actuals de no perdre la perspectiva de que eixos homes estan ahí, a la fossa, per les seues idees polítiques, perquè havien sigut alcaldes, regidors, sindicalistes, per participar en les colectivitzacions del seu poble. Hi ha tota una generació política que el franquisme acaba amb ella y la sensació que tenim és que a les generacions més joves eixa reivindicació política es perd.
Isa. Per a mi es un síntoma de tants anys de silenci. Penses, “hòstia, si estos homes alçaren el cap…”, és que no es reivindiquen plenament. No és que foren “bones persones”, per suposat, sinó que tingueren un paper actiu políticament. Eixe blanquejament de la memòria…
Pepa. Ens ha passat amb gent que no vol exhumar, que diu: «A m’auelo el mataren perquè era alcalde d’Esquerra Republicana. I la fossa és part de la seua biografia política. I vull que es quede ací com a testimoni del que passà” o “A m’auelo el mataren perquè era de la CNT. El mataren per això, i per això està ahí. I la fossa és un testimoni de la barbarie. Si es queda ací, jo sé que vindré tots els anys, i més gent com jo, a honrar-lo i recordar-lo. Si me l’enduc al poble, qui ha de vindre ací?”. Això està mal comprés per part de molts familiars, que no volen entendre les raons dels que no volen exhumar.
«Tenia cinc fills. Un trosset de roba per a cada fill, enrollaet amb un cordonet…»
PATERNA NO ÉS UNA CUNETA
Isa. Vaig a mostra-te una foto, dels familiars de la fossa 115, que és on estava el meu besavi. Mira, ací està la meua besàvia (és una foto molt nombrosa, pràcticament totes són dones, i antiga, potser dels anys 40-50). I estan totes. Perquè veges la presència de les dones al voltant de la fossa. Eixe és el primer memorial que fan elles, i des del primer moment. Ahí es va teixir una xarxa de sororitat femenina, de les dones del poble. Moltes es conegueren ahí.
LP. Fa poc es va descobrir un camp de concentració a Jadraque (Guadalajara) on amuntonaren a més de 4.300 presos en condicions infrahumanes. S’han comptabilizat vora 300 camps a tota Españya per on es creu que passaren entre 500.000 i 700.000 presos; este estiu han proseguit les exhumacions a nombrosos llocs a tot el país, com al barranc de Víznar, on han desenterrat 50 cossos (20 d’ells dones) i després d’escoltar els testimonis de veïns, esperen trobar fins a 400 més. A més estan els casos dels bebés furtats, que es calculen entre 30.000 i 300.000 entre els anys 40 i meitat dels 80. Una xifra quasi surrealista, tant per la quantitat com per la indefinició. Recorde en un viatge en tren a València amb ma mare, al passar per l’Albufera, va dir: “el dia que remoguen tota esta terra…”. Queden tantes coses per saber…
Isa. Totalment.
Pepa. Sí, però Paterna es diferent, és especial, Paterna no és una cuenta o un lloc perdut al mig del camp. És un cementeri, on es sap qui hi ha y on estan els cossos. És un lloc on es pot veure el pas de moltes generacions de familiars i d’activistes polítics.
Isa. És un lloc de memòria des del minut zero gràcies a que elles estaven ahi. Per això és particular. No passa a ser lloc de memòria ara per les exhumacions. Lloc de memòria ha sigut sempre. A la fossa 100, prácticament des dels afusellaments el 2 de novembre de 1939 [després d’acabada la guerra]. Als dos dies ja acudien les dones.. Sempre hem tingut present tractar de sostindre la genealogia de lluita, que ha passat de vídues a filles, a netes i besnetes, de gènere pero també política.