UNA ALTRA HISTÒRIA DE LES FOSSES DE PATERNA
Com avançarem a l’útima edició, hem tingut l’honor i el plaer d’entrevistar a Pepa Garcia Hernandorena (antropòloga social) i Isa Gadea i Peiró (sociòloga), autores del llibre “Etnologia d’una exhumació. El cas de la fossa 100 del cementeri de Paterna” després d’assistir a la presentació del llibre al Centre Cultural La Beneficiència.
L’interés de l’entrevista sobrepassa àmpliament l’espai a esta revista, així que el nostre objectiu ací només és interessar-vos per a llegir el llibre (de decàrrega gratuïta) a:
http://memoriahistorica.dival.es/wp-content/uploads/AAFF-libro-Etnografia-duna-exhumacio.pdf
Una advertència: hem mantingut en part el llenguatge col·loquial de l’entrevista en lloc de transcriure’l íntegrament al valencià normatiu, seguint el criteri de les autores respecte de les entrevistes als familiars de la Fossa 100. Sols hem corregit algunes “espardenyaes” (de les grosses) de l’entrevistador que vos haveren fet plorar llàgrimes de sang de vergonya aliena.
Encara que Pepa i Isa es coneixen per ser membres de l’Associació Valenciana d’Antropologia, la conexió amb el cementeri de Paterna fou fruit d’una casualitat. Pepa va entrevistar per al seu treball sobre la emigració valenciana a Amèrica a principis del S.XX a Isabel Borràs, l’àvia d’Isa i filla d’una víctima del franquisme afusellada i soterrada a la fossa 115 de Paterna. A partir de l’exhumació del besavi d’Isa, ambdues acudiren varies vegades al cementeri, contactaren amb famílies d’altres fosses i s’adonaren de la quantitat de persones implicades al voltant, del dol encara obert, de la seua història de resistència i com a portadores de la memòria, especialment i molt majoritàriament les dones: mares, dones, germanes, filles, netes i besnetes dels assassinats. De que l’interior de les fosses és masculí però el voltant (les voreres) és femení. Quan les víctimes rebreren el “tir de gràcia” que acabà amb la seua vida, comencà des del primer moment la història al voltant de la fossa, de les famílies i del moviment associatiu. Pepa i Isa decidiren aleshores embarcar-se en el treball etnogràfic de l’exhumació de la Fossa 100 que començava eixos dies, i que és l’objecte d’este llibre.
“ETNOGRAFIA” D’UN LLIBRE
Isa. Este llibre per a ells [els familiars] ha sigut una pràctica reparativa. Els associats de la fossa 100 tenen uns vinculs molt potents pero no coneixien les seues històries, aleshores per a ells este llibre ha sigut una pràctica reparativa molt important. Ara ja té sentit tot.
La Publicació. Abans d’abordar la part per a mí més interessant, el llibre té uns capítols dedicats a tot el procés d’exhumació, a la participació institucional, als procediments administratius, pareix quasi com una “guia” per a orientar la tasca de les associacions de recuperació de la memòria històrica i democràtica, fins i tot de com heu abordat l’elaboració del llibre.
Pepa. Si, com has dit pot ser la part “menys atractivca” del llibre (rialles) però és important de veure fins a quin punt la implicació de les institucions és vital. Fins ara sempre han donat l’esquena, tot el pes ha caigut sobre els familiars i les associacions. Durant la transició no colaboraren massa perquè dien que volien “tancar ferides”, que com s’ha demostrat estaven plenes de pus, hi ha que netejarles per a poder tancar-les. I veure i saber al País Valencià quines son les institucions que ara s’han implicat, crec que la gent també ho deu de saber. Nosaltres ho hem pogut fer gràcies a que la Diputació ens ha financiat el projecte, però no s’ha fet a cap altra fossa de Paterna.
Per exemple eix en “El Salto” (21/4/2022) el model d’exumació que des de fa any i mig promou la Conselleria. Veure com es fa la gestió, si és familiar, el problema de les identificacions…
A més, que siga la Diputació la que done les subvencions genera uns efectes perversos perquè donen les subvencions a una associació de famílies però descarreguen sobre elles la responsabilitat de gestionar i justificar les despeses de diners públics, localitzar i contractar una empresa per a l’exhumació, la identificació, i a canvi la Diputació perd el control sobre la gestió. Perquè a Espanya no hi ha cap llei que establisca que les tasques d’exhumació són responsabilitat per ofici de l’Estat. Ara entra la Conselleria de Memòria Democràtica, Participació i Transparència, o algo paregut (Isa. i una botifarra -rialles- no som capaces de pronunciar el nom complet) i assumeix les exhumacions. Ja no es necessiten a les famílies. Però per a contractar a les empreses hi ha que fer contractació pública i es pot presentar qualsevol: empreses d’obres públiques, o sense qualificació científica adequada (arqueòlegs, antropòlegs, etc.). sinó que prima la oferta més barata. Un despropòsit.
LP. Pepe Gotera i Otilio.
Pepa. Les tasques d’investigació i localització son tasca dels familiars però les exhumacions podrien quedar ara en mans de persones que no son professionals o no estan qualificades per a eixe treball concret. Pots ser un bon arqueòleg en termes romanes, per exemple, però no en exhumacions de cossos. El tema de les institucions és interessant perquè es veu que, havent voluntat política, lo díficil que és mantindre correctament un procés. L’ajuntament de Paterna té ara una nau amb més de 1000 restes sense identificar.
Isa. Han anat obrint fosses, però entre que es culmine el process d’identificació i es fassa el mausoleu, estan en un magatzen.
Pepa. Caixes i caixes i caixes…
Isa. El proces d’elaboració del llibre és per a escriure’n un altre. És un tema d’entrada sensible, s’ha fet amb la millor voluntat possible, i a nivell personal ens hem sentit com “què fan estes dos?…”. I tenim ganes de compartir-ho com ho hem sentit, com a part implicada en “els marges dels marges”. Durant el procés, nosaltres no formavem part ni de l’associació de familiars, ni som de l’equip de arqueòlegs i antropòlegs forenses, ni formem part de cap institució política ni som juristes. Des de fora, des del marge, hem pogut fer tota esta anàlisi a nivell mediàtic, de què es parla, on es posa l’accent i què es dóna a conèixer. Sembla que exhumació siga sinònim de memòria històrica i democràtica… és una pràctica reparativa més, però clar, s’obri la fossa, es troben les restes… És important però hem volgut recuperar els marges perquè hi han persones que han quedat fora d’este procés. I moltes altres coses, després hem seguit estirant de les línies. Per exemple ens van demanar un article per a una revista i vam tirar un poc més del fil d’eixa genealogia femenina. Del paper de les dones en la custòdia i la reivindicació. Les fosses com a lloc masculí, el cementeri com a lloc femení. I clar, ara es podria fer una actualització, un “segundo tomo”. El propi procés ha anat canviant.
LP. Si perquè, per exemple, dels 28 assasinats sols s’han pogut identificar a 3, no? Com pot ser?
Pepa. Si, perquè estan tirats arreu en una fossa.
Isa. I per la dificultat de l’estudi de l’adn, el més òptim per a creuar dades és l’adn de la generació inmediatament posterior, fills i filles, i la majoria no estan. Quan passa a la següent generació, que és lo més habitual, no val qualsevol parentesc. Majoritàriament són dones les que inicien el moviment per les exhumacions però paradoxalment el seu adn no és vàlid, és per via masculina (la antropòloga forense o explica molt bé al llibre). A més no sabem si té alguna cosa a veure amb el procediment, perquè a la fossa 100 després de la primera ronda d’identificacions a 3 víctimes que tenien fills vius encara, ho han enviat tot a un centre al Pais Basc per a una segona ronda d’identificacions.
A més, quan obris la fossa els arqueòlegs no veuen cossos ordenats sino una muntonada d’ossos. Poden donar-se casos excepcionals pero són això, excepcionals. Els antropòlegs tingueren que muntar-los com si foren un “puzzle”. A més, el terreny de Paterna és molt humit i això dificulta la conservació.
Pepa. La qüestió del mausoleu, de les identificacions, tornar els cossos a les famílies dels tres identificats de la fossa 100 en un acte de devolució al cementeri, (em mostra les fotos de la devolució en plena restricció del Covid), i les famílies s’els emportaren cada una al seu poble. Tot això va ser després d’acabar el llibre.
Isa. En este llibre hi han moltes coses que segueixen vigents en lo que és la custòdia de la memòria però també moltes altres han canviat moltíssim. Per exemple l’acte de devolució dels cossos encara no s’havia fet. El llibre recull el moment del debat “mausoleu si o no”, i ara ja s’ha aprovat el mausoleu. Aixo va fent-se. Caldria fer una actualització.
ETNOGRAFIA D’UNA EXHUMACIÓ
Isa. Cada vegada hi han menys [familiars directes] però nosaltres tinguerem la sort de poder entrevistar a moltes d’estes persones. Vídues, filles, netes, besnetes… hi ha qui té records nítids d’anar a veure a son pare a la presó, hi ha qui és més pel que li han contat, per les fotos i els records… però quan verbalitzen tot això, això és molt potent.
Pepa. Una altra cosa que té este llibre es que tractem la fossa 100 com la història representativa de moltes persones, però en este cas tinguerem una grandissima sort perquè és una fossa menuda, encara que pareixca pornogràfic dir-ho, de 28 víctimes, front a altres de centenars de persones. Lla que s’està excavant ara en té quasi 250.
Isa. (reflexiona) Estem tan acostumbrades a veure barbaritats que ens pareix xicoteta la fossa.
Pepa. La de la fossa 100 és una associació molt consolidada. El 80% dels familiars estan associats, lo que no és habitual; té una presidenta molt cuidadosa, Teresa Llopis, i ha fet molt per localitzar a tots els familiars. La sort a més és que quedaven moltes filles i netes vives, que les famílies ens obriren les seues cases, els records, els calaixos, les cartes, permitiren entrevistar-les, que feren un exercici d’autohistòria, de pensar-se cada biografia. Gent que escriu molt, gent que apenes sap res perquè no li han contat res, gent que sols sap el que ha llegit en els documents oficials que estan buscant per a poder exhumar
Es un apartat molt bonic i que té molt de pes en el llibre, l’exercici de les famílies d’autopensar-se i fer-ho públic com elles volen, sense transcripcions sinó tal i com ho manifesten literalment. Si diuen “entonces” no ho transcribim per “aleshores”. Qui diu aleshores a la Safor? Alguna persona ens ha dit: «això ho he dit jo? està tot ple de faltes». Pero ho hem fet així perquè volem que quan tu lliges això estigues sentint a eixa persona, no una conversa artificial, sinó les seues paraules textuals, això té molta força, és molt real. I això ho especifiquem, ho expliquem en el llibre, la importància de la oralitat. Qui som per a ficar cap filtre? Suficient filtre és anar amb una gravadora a ta casa.
Una de les entrevistes va ser a un senyor, fill d’un represaliat, i normalment a les entrevistes sempre els acompanya una filla o un fill. En esta ocasió hi havia varies filles, nebodes i netes, el fotògraf,… erem deu persones. Havien vingut perquè no sabien la història i era la primera vegada que anava a contar-la. «Volem sentir-ho i volem saber-ho tot». Això forma part de la pràctica reparativa.
LP. Pensem que el fi de la exhumació és tornar els cossos a les famílies. Em va sorprendre la proposta de fer un mausoleu per a les víctimes al mateix lloc de la fossa i tornar a soterrar-los.
Els familiars dels represaliats van organitzar un homenatge el 2 de novembre de 2019 pel 80 aniversari dels assasinats pel règim franquista a la fossa 100 de Paterna. La majoria eren agricultors, càrrecs públics o sindicalistes de Gandia, Oliva, Xeresa i Xeraco.
L’EXHUMACIÓ
Isa. Nosaltres hem fet el llibre sobre l’exhumacioó de la 100 però t’apropes al cementeri i hi han moltes més. Hem fet un procés evolutiu de les primeres fosses que s’inicien i paguen la novatada. Ara hi ha un protocol des de Conselleria, que subsana molts errors.
Pepa. Paterna és un lloc on la gent s’arrima i on es fan els primers contactes dels familiars, i és eixa xarxa familiar la que orienta als que s’apropen. En el cas del mausoleu: què passa amb els que no es poden identiificar? Les famílies s’han endut els 3 que s’han identificat, però i els altres? Ahi ve un conflicte: ¿tornen a la mateixa fossa? Els familars no volen. La reclamació va ser fer un mausoleu com un columbari, assignar un lloc a cada resta sense identificar, en unes caixetes, i si el dia de demà altres anàlisis genètics poden identificar el cossos, que les families s’els puguen endur.
Isa. Tot això ho hem recollit al llibre per mostrar que Paterna no és un moviment homogeni, què hi han contradiccions, que està viu, que són coses molt intenses i molt personals.
Una cosa positiva és que normalment a altres llocs en els equips d’exhumacions hi ha també antropòlegs socials fent la tasca que hem fet nosaltres a la fossa 100. Gràcies a que estem “fora”, que no hem sigut part implicada, això ens ha permès fer la “etnografia” de la exhumació. Eixa tasca es fa normalment des de dins de l’equip. Nosaltres considerem que és una carencia a Paterna però ens ha servit per a fer esta tasca de recuperar la “materialitat” de la memòria: traure a la llum els “altars domèstics”, obrir els calaixos de les còmodes, les cartes, els objectes atresorats per les dones de la memòria.
LP. Ací cal recordar a Leoncio Badía, del que també parleu a llibre, l’enterrador al cementeri de Paterna i que entregava a las famílies els records, cartes, objectes o simples trossets de tela. Tallava el trosset de roba i ficava el nom de la victima.
“Tinc 5 fills, un trosset de roba per a cada fill, enrollaets amb un cordonet. A eixe home hi hauria que fer-li un monument”. (Testimoni del llibre).
AL MARGE DELS MARGES LA MEMÒRIA ÉS FEMENINA
Pepa. Pero el tema central del llibre és a nivel familiar, els dols oberts, la transmissió de la memòria, o els silencis, que també diuen molt perquè et parlen de por, de repressió, de moltes coses. I voliem incloure totes eixes veus. Les polítiques, les administratives, les associacions, i sobre tot els familiars, les diferents generacions.
LP. Per el que dieu, la vostra feina ha estat relativament facilitada: és una fossa menuda, la associació ja està creada, les víctimes son pràcticament totes de la mateixa comarca (27 de la Safor i 1 de Xàtiva), tots homes. Dieu al llibre que heu treballat «a les voreres de les voreres». Al voltant de les víctimes. Una cosa es sap de la repressió en general a les dones (rapades, violades, assassinades,…), en eixa fossa totes les victimes son homes, afusellats després d’acabada la guerra (el 2 de novembre de 1939), càrrecs polítics o sindicals durant la República. I la repressió sobre les dones pot paréixer “repressió indirecta”, però no ho és, és completament directa, i allargada durant dècades, durant generacions.
Isa. En paterna hi ha 2238 víctimes i sols 19 són dones. Éstes són les que es van atrevir dins de la perspectiva sexe-gènere a transgredir l’àmbit que s’els havia assignat, les que van eixir de casa, les mestres, les que foren actives política i sindicalment durant la República o durant la guerra. Però nosaltres posem el focus en que de les 2238 persones assasinades a les fosses de Paterna hi ha com a mínim 2238 dones que també patiren una repressió. La repressió exercida sobre les dones era una altra. Nosaltres ens estiravem del monyo mirant Paterna, de veure que ningú les anomenava, de la importància que han tingut eixes dones en els processos actuals, ja no sols en el passat. Del seu paper tan important, perquè sense estes memòries custodiades, tú no comences a exhumar una fossa. Necessites un fil.
VULGUEREN MATAR EL FUTUR
LP. La part més emotiva del llibre, per a mi és aquella dels testimonis dels familiars dels assasinats a la fossa. On els mateixos familiars han fet una breu biografia dels represaliats, inclouen fotografies i objectes, o paraules que recorden. Uno té un poema conmovedor (que podeu llegir al llibre). Moltes vegades parlem de la repressio franquista únicament com de l’asassinat de persones, i ens oblidem que intentaren matar una nova societat, els somnis que va obrir la República i que representava un futur diferent i lluminós per al poble. Recorde una frase d’un d’els represaliats, que diu “vull que un llaurador, quan arribe a casa, puga sentarse a tocar el piano”. Em recorda la conferència de Federico García Lorca a l’inauguració de la biblioteca de Fuentevaqueros, el seu poble, probablement la primera de tota Granada, on començava dient “no quiero un pan sino medio pan y un libro” i acabava amb l’aspiració de que qualsevol llaurador tinguera no sols accés a un llibre, sinó a la més alta cultura.
Pepa. Sí, per això és molt important per a les generacions actuals de no perdre la perspectiva del perquè eixos homes estan ahí, a la fossa. Per les seues idees polítiques, no perque “era un bon home”. Perquè havien sigut alcaldes, regidors, sindicalistes, per participar en les colectivitzacions del seu poble. Hi ha tota una generació política que el franquisme acaba amb ella. Encara que els primers mesos de guerra es produeixen excessos per part de milícies descontrolades, eixos homes intenten posar ordre. Molts eren càrrecs públics durant la República. Hi han testimonis com “mon pare va fer una escola”, “mon pare va ficar l’alcantarillat al poble”, eixe tipo de coses… La sensació que tenim és que a les generacions més joves eixa reivindicació política es perd, “els volem exhumar perque m’auelo era una bellísima persona”.
Isa. Per a mi es un síntoma de tants anys de silenci. Penses, “hòstia, si estos homes alçaren el cap”, és que no es reivindiquen plenament, no és que foren bones persones, per suposat, sinó que tingueren un paper actiu políticament, és algo més intern, pesa tant el fet de que històricament foren persones “assenyalades” què és com que necessiten reafirmar que “eren bones persones”. Eixe blanquejament de la memòria…
Quina tristesa l’impacte de l’assassinat d’estes persones amb idees tan fermes de la importància de la cultura i que els seus fills majoritariament tingueren que deixar l’escola perquè es carregaren a son pare. Al treball infantil, a l’estraperlo,.. la meua àvia era la menuda i va poder seguir estudiant, i una cosa remarcable és que sempre deia que la seua mestra la volia molt, lo que és extraordinari, no era habitual perquè la majoria dels testimonis eren al contrari: els mestres els insultaven dient-los “¡rojo, rojo!”.
Pepa. Durant la transició sí que hi han grups polítics que reivindiquen eixa memòria. La cnt, el psoe, el pce… això ara és raro. I es curiós perquè s’ens acusa de “polititzar” eixos processos… Ja! Perdona? Es que no pot ser d’altra manera si no és polític. Aixo també és una questió més personal nostra i potser que dir això en públic (ara ho pensarem si ho publiques), dir això en públic igual et resta credibilitat com a investigadora.
Isa. Si, perque t’encasellen en “algun lloc”.
Pepa. I es que no, està molt bé que reivindiques la memòria de t’auelo, pero està ahi per… Curiosament, això ens ha passat més amb gent que no vol exhumar, que diu: «A m’auelo el mataren perquè era alcalde d’Esquerra Republicana. Y el mataren per això. I la fossa és part de la seua biografia política. I vull que es quede ací com a testimoni del que passà als homes que eren actius políticament o simplement tenien idees diferents».
LP. Si, a mí em van sorprendre les raons per les que molta gent volia que els seus familiars es quedaren al cementeri de Paterna.
Pepa. Si, això està mal comprés per part de molts familiars que no volen entendre les raons dels que no volen exhumar. «A m’auelo el mataren perquè era de la cnt. No va ser ni perquè era guapo, ni perquè tenia terres. El mataren per això, i per això està ahí. I la fossa és un testimoni de la barbarie. Si es queda ací, jo sé que vindré tots els anys, i més gent com jo, a honrar-lo i recordar-lo. Si me l’enduc al poble, qui ha de vindre ací?».
LP. Açò passa fins ara. En un dels testimonis del llibre, una dona recorda que volia ficar un taulellet dient “assassinat per la dictadura”, i no li deixaren.
Pepa. Si, tampoc al memorial d’Oliva. Diuen que “genera polèmica, conflicte, malestar,…” i et pares a pensar i dius hòstia, que vuitanta anys després encara estem pensant que si això es aixina o no, igual ens ho hauriem de fer mirar, no? Perquè tot això continua encara. Hui es més fàcil dir “a m’auelo el mataren perquè li tenien enveja” que per ser republicà.
LP. Una amiga, que vingué a la presentació del llibre, es va enterar fa poc que té un besavi enterrat a Paterna, i tota la vida havia pensat que ella era de familia “xunga” del poble, de familia conflictiva (gentola), que la besavia fou prostituta… i resulta que el besavi va ser afusellat per roig. I està enterrat a Paterna. La dona va ser assenyalada i estigmatitzada i per a traure endavant la família tingué què prostituir-se y els xiquets es criaren en eixe ambient. I ara, vuitanta anys després, després de la quarta generació, s’assabenta de que no és d’una “familia de delinqüents” sinó de represaliats del franquisme, un mal que els ha perseguit de generació en generació. O d’altres casos, abundants, on la dona o la filla per a sobreviure reneguen públicament de l’home o del pare i aconsegueixen entrar a servir a casa de l’alcalde franquista o del capellà, o del farmacèutic…
Pepa. Sí, eixe silenci i eixa por et du a aliar-te amb l’enemic per buscar protecció, per salvaguardar els fills. És qüestió de supervivència, i les conseqüències s’arrastren fins a hui.
PATERNA NO ÉS UNA CUNETA
LP. El paper de les mares, les doness, les filles i les netes, i les històries de la memòria i del dol són universals a tota la repressió franquista a tota Espanya, però com heu insistit, la particularitat de Paterna és que no és una cuneta, hi ha una xarxa de dol i també de lluita i una resistència de la memòria desde el minut zero, com dieu. És lo que falta al conjunt del país?
Isa. Si, mira vaig a mostrarte una foto, dels familiars de la fossa 115, que és on estava el meu besavi, i on estan totes, ací està la meua besàvia (és una foto molt nombrosa, quasi tot dones, i antiga, segurament dels anys 40 o 50). La gent es preguntava qui la degué fer. L’altre dia vaig conèixer a un besnet de la 115 que és el propietari de la foto. I estan totes. Perquè veges la presència de les dones al voltant de la fossa, que encara que foren de la mateixa comarca, o del mateix poble, moltes es conegueren ahí o anant a la presó a València. Eixe és el primer memorial que fan elles, i des del primer moment. Ahí es va teixir una xarxa de sororitat femenina, de les dones del poble. Quan una no podia les altres li duien menjar a l’home, algunes s’enteraren per les altres de que mataren l’home. Elles han estant sostenint la supervivència de la memòria d’ells, el seu dol i la supervivència de les seues criatures.
LP. Hem comentat abans del carácter extraordinari, diferenciat, de les fosses de Paterna, per localitzades, documentades i, digam “actives”. Fa poc es va descobrir un camp de concentració a Jadraque (Guadalajara) on amuntonaren a més de 4.300 presos en condicions infrahumanes. Fins no fa tant, es suposava que hi havien poc més de 100 camps i ara es comptabilitzen vora 300. Es calcula que per ells passaren entre 500.000 i 700.000 persones… Este estiu han proseguir les exhumacions a diferents llocs, al barranc de Víznar han desenterrat 50 cossos (20 d’ells dones) i esperen trobar fins a 400 “desapareguts” censats. A més estan els casos dels bebés furtats, que es calculen entre 30.000 i 300.000 entre els anys 40 i meitat dels 80, ben entrat ja el règim democràtic. Una xifra inexplicable, quasi surrealista, tant per la quantitat com per la indefinició. No tenen ni idea… Hi han tantes coses desconegudes per investigar i que s’estan perdent perquè hi ha molta gent que s’en va sense poder donar testimoni, moltes coses que possiblement no es sabran mai… recorde que un dia venint a València en tren amb ma mare, al passar per l’Albufera es quedà mirant per la finestra i digué «el dia que remoguen tota esta terra…» en el sentit que allò no és una fossa sinó una inmensa cuneta. A saber lo que passà ahí i lo que sabia ella.
Isa. Totalment.
LP. El cas de la fossa 100 es particular, es pot extrapolar alguna cosa al conjunt de la repressió franquista?
Isa. Es particular però té coses en comú. En lo particular, és menuda, hi han forts vínculs entre les famílies, son quasi totes de la Safor, té molta representativitat col·lectiva. Hi han associacions que són un sola família perquè es pot constituir una associació amb sols tres persones, per exemple d’una fossa de 144 víctimes i ha una associació de 27 persones, i d’elles 5 són d´una mateixa família. A la 100, la presidenta té una gran habilitat comunicativa, empática y de treball, reuneix condicions molt importants per a liderar un procés d’estes característiques.
El que sí és extrapolable el cas de la repressió masculina dins de les fosses i que el dol, la resistència i la memòria al voltant és femenina. Però insistim, Paterna no és una cuneta.
Pepa. Paterna no és un lloc perdut al mig del camp. Paterna és un cementeri. És un lloc on es pot veure el pas de moltes generacions de familiars i d’activistes polítics. Durant la transició s’hi feren monuments conmemoratius per part de grups politics, psoe, cnt, pce… Al igual que les làpides conmemoratives de les dones, les manisetes amb els noms gràcies a la lluita de les dones, per a que no s’oblidaren, que no es tapara, o que no es buidaren les fosses “a saco”. Són lluites de gènere pero també polítiques.
Isa. És un lloc de memòria des del minut zero gràcies a que elles estaven ahi. Per això és particular. No passa a ser lloc de memòria ara per les exhumacions. Lloc de memòria ha sigut sempre. Prácticament des dels afusellaments a novembre de 1939. Sempre hem tingut present tractar de sostindre la genealogia de lluita, que ha passat de vídues a filles, a netes i besnetes, de gènere pero també política. (l’àvia d’Isa ja va acudir al cementeri al tercer dia de l’afusellament de son pare).
Pepa. Les persones tenen una biografia, però els llocs també la tenen. Paterna té estes diferents capes, no sols arqueològiques, dins de la fossa, sino que escarbem eixes capes de fora, al voltant del lloc. Al cementeri, als familiars, y a la població de Paterna, que està a la reraguardia durant la guerra i pateix la repressió de postguerra. Tot això explica el que és Paterna hui en dia. I d’aquelles lliutes passades arribem a les actuals.
Nosaltres no fem història, fem memòria. Hi ha una part molt important d’arxius classificats, a la que la gent no té accces. Recorde la primera vegada que vaig anar a l’arxiu a demanar el sumaríssim del meu avi, que, bueno!…
LP. No està accesible al públic?
Pepa. Ara sí, però des de farà uns deu anys. Hi han moltes coses que no sabem però ara hi ha molta gent que està investigant i s’estan obrint molts arxius, desclassificant-se… és de veres que hi han molts professionals, historiadors, que estan estudiant els arxius. Per a constituir les associacions per a les exhumacions ens demanarem a les famílies tot el papelorio, teniem que demanar el sumaríssims a Madrid o a Salamanca, ací a l’arxiu del Regne, els processos penals…
Isa. Tenien que aportar proves de que el seu familiar estava ahí, a la fossa. I s’enfronten a documents que son del règim, i has de llegir-ho en clau de lo que és, perquè molts familiars lligen el sumaríssim i els agarra un mal. “En lo bones persones que eren i totes les barbaritats que es digueren d’ells per a justificar les execucions”. Això també és interessant, eixe blanquejament, perquè és horrible eixa lectura que es fa del seu familiar en eixos documents, que és l’únic que tenen.
LP. Es deuria poder fer en tots els llocs el que heu fet a Paterna.
EXEMPLARS I DIFUSIÓ DEL LLIBRE. SUBVENCIONAT PER LA DIPUTACIÓ
LP. Quans exemplars s’hen editat del llibre?
Pepa. 300 exemplars. Per a l’administració, biblioteques, instituts que ho han solicitat, y particulars que han participat, els que han escrit, els entrevistats, sol·licituds… Més particulars que institucions.
LP. ¿Quants accesos / descàrregues?
Pepa. No ho sabem, ho preguntarem.
Isa. S’ha fet difusió de l’enllaç de descarrega? Crec que no. O poquet i de paraula.
Demanem una reedició perquè el físic s’ha menejat molt, a instituts ens han convidat a xarrades, dur-lo a llibreries…
Isa. El desig era doble: com a devolució per a les persones que han participat en les entrevistes, i d´altra banda per a difondre entre les joves generacions. Des de l’assignatura d’Història, etc. es pot treballar als centres, quan més difusió millor. Hem fet xarrades als instituts on coneixiem el professorat, i amb el grup Emissions de la Memòria (coordinadora) que treballen als centres.
Llibre: Etnografia d’una exhumació. El cas de la fossa 100 de Paterna.
Altres: Article a ElDiario.es
Entrevista a Radioaktivat
Entrevista a À Punt
Més sobre Leoncio Badia